|
|
HOLA
Vanessa Gutiérrez
Astúries
Passà el temps desfent la memòria.
El vent desfermat de l’odi
la va escampar a bocins i adés adés
per altres cossos.
Confesso ara,
no sense vergonya,
que he oblidat tot el que ens va unir un dia.
Que vaig donar la teva presència
a la primera pell
que s’acostà al meu silenci.
Que no queda res de tu ni de mi
en aquestes tardes d’estiu
quan tornes a casa.
Però som aquí
(destí pervers que em fa confessar)
i podem sorgir de l’aigua
nus com l’altra vegada:
Hola.
Com va?
Sóc la desmemòria...
i vinc assedegada.
Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
TRES NITS
Alan Botrel
Gal·les El món és com un vaixell, un vaixell navegant avarat en la nit, les veles velles esquinçades a parracs. Quant de temps fa que s’està podrint a les fètides maresmes de les nostres obres mortes,
quant de temps entre les herbes pútrides del calent, boirós aiguamoll...
Sento unes veus que arriben, febles i abaltides, veus sense veu, dels matolls de boirassa, veus que es fereixen, sagnen gris entre les espines, allà, al davant, al darrere, pertot. I aquests sorramolls en la nit, i les veus arrossegant-se a frec de terra, i unes mans pansides, plorant contra els pals que amb ràbia van partir quan eren joves. Ah, terra, està enfangat el riu, barrat, el dia ha quedat atrapat en un esbarzer d’aspres espines, mai més no tornarà, i el vaixell que tremola, mans que s’arrosseguen, i unes veus que es moren, l’aiguamoll cada cop més profund, i les obres mortes d’aquesta minsa esperança cauen a l’aigua, dins el llim viscós de les nostres ànimes difuntes.
Traducció: Annie Bats, Gwenole Blouin, Antoni Clapés, Miquel Edo, Philippe Liria, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura i Víctor Sunyol Per atzar aquella veu (Institució de les Lletres Catalanes i Emboscall, Vic, 2004)
III
Desmond Egan
Irlanda desvetllant quan el despertador es va apagar el sentiment
vaig sentir una veu que deia: té els seus
Sé mo laoch mo ghile m’fhear1... afluents
i en aquell mateix instant vaig
adonar-me de la valentia de la seva vida poden fluir
amb la forma gairebé completada sota terra
ma laoch o de vegades
m’fhear com el Shannon
aquell moment profundament tendre quan veus
algú molt proper a tu com un estrany
algú
dempeus a la porta quan el teu cotxe
se’n va i baixa pel carrer metafísic
i el mateix dia a l’hospital Ballinderry
a la unitat de cures intensives on ell jeia inunda
per primer cop d’ençà que duia pantalons llargs els seus
vaig besar el meu pare marges
Traducció: Annie Bats, Gwenole Blouin, Antoni Clapés, Miquel Edo, Philippe Liria, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura i Víctor Sunyol
Per atzar aquella veu (Institució de les Lletres Catalanes i Emboscall, Vic, 2004)
1 Sé mo laoch...: Ell és el meu heroi, la meva esperança, el meu home, d’un famós poema irlandès.
L’ESCARABAT XINÈS
An Daolag Shionach
Gal•les
A certa regió de la Xina,
a sud-oest, no molt lluny de les muntanyes de Iunan,
s’hi fan una mena de pomes
d’un sabor tan exquisit
que els emperadors antics feien bona despesa
d’or per comprar-ne, i oferir-les
a les celebracions i banquets del gran palau.
El gust, però, no era de pomes.
He llegit que això és degut a un escarabat
que només viu als arbres d’aquella regió
i que, per criar, pon els ous
al cor de les pomes. No s’hi queden gaire,
però un aroma meravellós
n’omple tot el fruit. Quan la larva
treu les ales i vola
no deixa cap traça de la seva estada
només una brillantor d’ambre a la carn
del fruit i una aroma esplèndida
que cap dels erudits i jardiners
de la cort mai no va ser capaç d’explicar.
Això és el que jo faig amb aquesta llengua.
Traducció: Francesc Parcerisas i Jaume Subirana
An Daolag Shìonach / L’escarbat xinès (Barcelona, Cafè Central, 2000).
CANÇÓ DEL FINAL DE LA TERRA - PENN-AR-BED
Mereid Puw Davies
Gal•les
aquesta és la platja del final del món
aquesta és la terra del mar
un escenari més enllà de les dunes de sorra
on el vent és incandescent
on les ones són tumultuoses
on el gran silenci no s’atreveix
al final més lluny del món
hi ha la fusió última del silenci
i la platge de Trénénez
té la pròpia lliscositat bretona
un encís familiar
amb la llisor de le seves pedres
les gavines xisclen
el vent blau crida
i l’horitzó teixeix
una sintaxi de plata
per a l’eloqüència tardorenca
per a la parla brillant
milers de paraules
dins les ones inacabables de la gran expressió
que es trenquen a la platja de Trérénez
Traducció: Ian O’Hannaidh
Veus paral•leles: D’Yr Wyddfa al Canigó. Poetes gal•lesos i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2005)
AMORE AMORE COMPLECTATUR (A MANERA D’EPIGRAMA)
Berta Piñán
Astúries
No em vinguis ara amb les desfetes
de l’amor, la moneda petita
que t’ha anat quedant a la butxaca:
belles paraules i amistat, una espatlla
on plorar, totes aquestes coses
jo, que t’hauria estimat fins al deliri,
em sembla que no me les mereixo.
Paga’m, amor, amb només amor,
i si no queda’t el canvi.
Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
NADAL A PORTOBELLO ROAD
Lan Tangi
Bretanya
als carrers de Portobello les noies s’obren
com tulipes negres amb faldilles de cuir
aus de pas per sobre els vents del sud
per sempre exiliades del mar al cor de la boira
vingudes a fer el niu a la ciutat llorda i fosca
aturen el vol sobre el meridià de Greenwich
i des dels molls del Tàmesi reneguen de les illes
aroma de nou moscada, clau
coco canyella
deixats allà
es venen les rialles per posats austers
músiques sensuals i balls sense fre
llavis desvergonyits i llengües roges
petxina de dona que la cara desvela
crida salvatge al plaer del llop
amb menyspreu
Blaise Cendrars segurament diria
aquesta negra nit de Nadal
«es posen carmí als llavis
i blondes al cul»
jo en canvi
en aquest món que retorna
em rendiria
de genolls davant seu
davant el tresor del frufrú i la blonda del sagrari
davant la carn del sol vermell al palau del secret
noies de Jamaica
de gropa que balla ondulant
estel de les illes
deixeu-me tocar amb les mans
la pell dels vostres tambors negres
plaer de reines
i combregar un cop més
amb el perfum de les deesses
Traducció: Annie Bats, Gwenole Blouin, Antoni Clapés, Miquel Edo, Philippe Liria, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura i Víctor Sunyol
Per atzar aquella veu (Institució de les Lletres Catalanes i Emboscall, Vic, 2004)
V
Desmond Egan
Irlanda
es van endur els nostres grans boscos la més gran benedicció
es van endur els nostres ramats pregunteu als nadius
es van endur les nostres collites
la nostra llana el nostre lli el nostre vidre s’havia d’inculcar als nens
arrabassaren els nostres terrenys l’orgull pel
de sota els nostres ulls afamats seu llegat imperial la seva
ens privaren de la nostra llengua transformació del
ho intentaren també amb la nostra religió món
van capgirar el destí d’una nació per al benefici durador de
ens van conduir literalment milions
a les trinxeres d’Europa
i a les tristes marees de vegades pensàvem
seriosament en
un miler d’anys d’assassinats els nobles instints que
un miler d’anys de pillatge portaren
un miler d’anys de violacions generacions de britànics
la maledicció de Raleigh damunt vostre a arriscar la vida per construir
la maledicció de Cromwell també l’imperi
un miler d’anys de cel•les
un miler d’anys escalant per treure profit
la forca el patíbul el triangle de fusta a les ordres de Déu
i el fuet disciplinat de l’exèrcit
començant per 500 cops els d’aquí són el que
a Anglaterra
un miler d’anys es consideraria morts de gana
un miler d’anys i el que a Irlanda es considera
de guerra, de gana i de plaga mig morts de gana
un miler d’anys fugint
un miler d’anys d’anar morint
en comptes d’estar vius
es van endur la nostra infància
es van endur els nostres pares
germanes germans famílies
es van endur els nostres herois
una llista massa amarga massa amarga
lligava el nostre futur a un passat
per fuetejar-nos amb ell
ens van donar la Pax Britannica
esclavatge sota l’esclavatge
del capital esclavista del món
ens van donar molts motius per morir
ens van donar les nostres neurosis
els tics nerviosos de l’imperi
la seva necessitat de ser admirats
i van afegir com a bonificació
la seva sincera sorpresa pel
nostre rebuig a ser millorats
Traducció: Dolors Udina
Poems / Poemes (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2004)
PRIMAVERA
Stewart Conn
Escòcia
Davant meu una noia descalça,
de vestit vaporós, cull flors blanques
en algun camp a la vora de Pompeia.
La contemplo cada dia: el cap alçat,
la mà dreta allargada per arrencar
amb delicadesa la tija. ¿Hi era la nit
que la lava vessà, els ocells s’emmusteïren al cel
i els amants esdevingueren cendres allà on jeien?
Si fou així, què havia fet per merèixer-ho?
Em pregunto: ¿tornarà mai la primavera,
tornarà a córrer la sang? ¿O s’ha neulit
en l’home tota esperança de recobrament?
Vivim en un temps prestat, tu i jo,
i hi hem viscut des del començament.
L’únic que ens queda és viure estimant.
Traducció: Miquel Desclot, Jaume Pérez Montaner, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Mireia Porta, Dídac Pujol, Rosa Roig, Teresa Sàrries, Margarida Sugranyes i Dolors Udina
L’ànima del teixidor (Barcelona, Edicions Proa, 2000)
El tren
Meirion MacIntyre Huws
Gal•les
A Lublin hi ha un creu damunt del meu llit
i un bosquet que es mofa del món,
i un llac llis ple de respostes
i pescadors preguntant-li sense parar.
A Lublin hi ha cent cellers
i una espelma que hi crema en un,
i un castell que no sap què és un petó
i un corb que parla amb ell mateix.
A Lublin els carrers són amples,
hi ha un texà que ofereix el seu cotxe,
hi ha algú semblant a mi
que queda perplex al fons del bar.
I quan l’alba s’esmicola
i una tempesta amenaça dins els seus ulls,
a Lublin un poeta torna a casa seva
i uns àngels xiuxiuegen “adéu-siau”.
Traducció: Ian O’Hannaidh
Veus paral•leles: D’Yr Wyddfa al Canigó. Poetes gal•lesos i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2005)
El Tren
Meirion MacIntyre Huws
Gal•les
A Lublin hi ha un creu damunt del meu llit
i un bosquet que es mofa del món,
i un llac llis ple de respostes
i pescadors preguntant-li sense parar.
A Lublin hi ha cent cellers
i una espelma que hi crema en un,
i un castell que no sap què és un petó
i un corb que parla amb ell mateix.
A Lublin els carrers són amples,
hi ha un texà que ofereix el seu cotxe,
hi ha algú semblant a mi
que queda perplex al fons del bar.
I quan l’alba s’esmicola
i una tempesta amenaça dins els seus ulls,
a Lublin un poeta torna a casa seva
i uns àngels xiuxiuegen “adéu-siau”.
Traducció: Ian O’Hannaidh
Veus paral•leles: D’Yr Wyddfa al Canigó. Poetes gal•lesos i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2005)
|
A LUBLIN
Meirion MacIntyre Huws
Gal•les
A Lublin hi ha un creu damunt del meu llit
i un bosquet que es mofa del món,
i un llac llis ple de respostes
i pescadors preguntant-li sense parar.
A Lublin hi ha cent cellers
i una espelma que hi crema en un,
i un castell que no sap què és un petó
i un corb que parla amb ell mateix.
A Lublin els carrers són amples,
hi ha un texà que ofereix el seu cotxe,
hi ha algú semblant a mi
que queda perplex al fons del bar.
I quan l’alba s’esmicola
i una tempesta amenaça dins els seus ulls,
a Lublin un poeta torna a casa seva
i uns àngels xiuxiuegen “adéu-siau”. Traducció: Ian O’Hannaidh
Veus paral•leles: D’Yr Wyddfa al Canigó. Poetes gal•lesos i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2005)
EL TREN
Xuan Bello
Astúrias
A Lublin hi ha un creu damunt del meu llit
i un bosquet que es mofa del món,
i un llac llis ple de respostes
i pescadors preguntant-li sense parar.
A Lublin hi ha cent cellers
i una espelma que hi crema en un,
i un castell que no sap què és un petó
i un corb que parla amb ell mateix.
A Lublin els carrers són amples,
hi ha un texà que ofereix el seu cotxe,
hi ha algú semblant a mi
que queda perplex al fons del bar.
I quan l’alba s’esmicola
i una tempesta amenaça dins els seus ulls,
a Lublin un poeta torna a casa seva
i uns àngels xiuxiuegen “adéu-siau”.
Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
CEL NOCTURN
Stewart Conn
Escòcia
La llum viatja a 300.000 quilòmetres
per segon i el que l’ull veu
d’aquest cometa amb la llarga cua de gas
en el seu passeig vertiginós per l’espai
triga 12 minuts per arribar a nosaltres.
La potència de lents i miralls
meravellosa com sempre. Però encara
més portentosa la manera com la lluïssor
dels teus ulls viatja cap a mi
a la velocitat increïble de l’amor.
Traducció: Miquel Desclot, Jaume Pérez Montaner, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Mireia Porta, Dídac Pujol, Rosa Roig, Teresa Sàrries, Margarida Sugranyes i Dolors Udina
L’ànima del teixidor (Barcelona, Edicions Proa, 2000)
CHAPLIN I ALTRES
Alan Llwyd
Gal•les
L’heroisme ja no era possible
després del Somme i Arràs i Passchendaele:
pensem en tots els joves que van anar a la guerra
per demostrar la seva valentia i la seva força,
per demostrar la seva masculinitat i la seva gosadia.
Aquests es van allistar voluntàriament a l’exèrcit per
tenir l’oportunitat de mostrar el seu coratge al seu país
i a les seves xicotes:
homes joves, robustos
arraïmant-se plens de confiança
al camp de batalla.
La majoria no van tenir l’oportunitat,
abans que posessin en una placa commemorativa
els seus noms, de posar-se a prova
al camp de batalla:
quan s’enfilaven al terraplè de la fossa
les metralletes els escopien bales,
una ràfega de bales que segaven
aquells nois, com dalla que passa per un conreu,
les rengleres de joves;
dues en mataven dotzenes al fang del Somme,
armes de foc matant a balquena.
No era una època per a herois.
Tot el frenesí de la guerra va posar en evidència
que l’home era insignificant,
i va venir l’època de l’heroi no heroic,
l’època de l’home insignificant.
El primer va ser Chaplin,
Chaplin, l’home baixet i divertit
que va fer de pallasso i va guanyar el cor
de la gent, fent riure a tothom
durant els anys tristos
que van venir després de la Guerra Gran.
Chaplin, l’home baixet i divertit,
Chaplin, el vagabund baixet i trist.
Chaplin retratava un home baixet i trist,
un home baixet i insignificant,
amb bastó i barret i bigoti com el de Hitler
(abans que Hitler fos conegut, és clar).
Chaplin desafiava els que eren més que ell,
l’intimidador panxut, l’home d’autoritat;
i es guanyava totes les noies
tot i ensopegar amb les cames constantment,
de vegades melancòlic, de vegades alegre,
i buscava raons amb tothom i girava el seu bastó, l’home baixet,
caminant com un pingüí,
i amb la manera com insistia a portar la contrària als poderosos
es guanyava el nostre cor.
Chaplin, l’home baixet i divertit,
Chaplin, el vagabund baixet i trist.
I en van venir altres després d’ell,
l’heroi no heroic,
després de Chaplin, l’home baixet i divertit.
Considerem el cas de Heinrich Himmler, per exemple,
Heinrich, un dels herois del segle;
un home baixet i insignificant era en Heinrich,
un home baix i un home petit,
un home ratolí, que mirava a tothom com un ratolí,
des de darrere les petites ulleres rodones.
Un petit oficinista insignificant era Himmler,
però va anar ensabonant fins a trobar acceptació,
i va esdevenir l’amo de tothom,
tothom tret del mateix Hitler,
Himmler, l’home baixet sense sensibilitat,
que va desinfectar i va netejar el seu país
de la brutícia del jueu.
Tot era blanc i negre
per a Himmler, l’home sense complicacions:
detestava els jueus,
perquè tots eren mala gent,
però el seu propi llinatge era
pur i perfecte.
Himmler, l’homenet sense complicacions,
Himmler, amic de Hitler i Hess.
I Himmler no tenia pietat:
podia veure la seva Gestapo
pegant un home fins que no es bellugués
sense cap problema,
perquè Himmler, l’homenet baixet,
era baixíssim, i va haver de posar-se damunt els morts,
de caminar sobre una catifa de morts,
per augmentar la seva alçada.
I en van venir d’altres, altres després
de Chaplin, l’home baixet i divertit,
i Himmler, l’homenet sense complicacions,
Himmler, amic de Hitler i Hess.
Traducció: Ian O’Hannaidh
Veus paral•leles: D’Yr Wyddfa al Canigó. Poetes gal•lesos i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2005)
V
Desmond Egan
Irlanda
les dinasties de ferro ens van tractar la meva vida tallada en dos
també com un poble escollit
ens van rodejar i van mirar d’enterrar vaig plorar durant anys
el nostre desig de ser nosaltres mateixos
ens van convertir en marranos només un nen de catorze
van esmussar els nostres somnis anys
van procurar que sempre desarmat i assegut als
ens abandonés la sort seus genolls
ens van deixar el mateix he de recordar-ho
vocabulari de sentiment entre tot
els
buits del llenguatge
la necessitat
desesperada de
riure en comptes de plorar
la mateixa veu rogallosa
la música severa
Traducció: Dolors Udina
Poems / Poemes (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2004)
PER A ALTRES
Berta Piñán
Astúries
Per a altres l’aventura, els viatges, l’amplada
de l’oceà, Roma en flames i les piràmides,
les selves sense nom, la llum dels deserts,
els temples i el rostre de la deessa. Per a ells
gratacels i ciutats, palaus del son
contra el temps, el somriure de Buda, les torres
de Babel, els aqüeductes, la indústria incessant
de l’home i els seus afanys.
A mi deixeu-me l’ombra difusa del castanyer,
la llum d’alguns dies de tardor, la música callada
de la neu, el seu caure incessant a la memòria,
deixeu-me les cireres a la boca de petita, la veu
dels amics, la veu del riu i aquesta casa, alguns llibres,
pocs, la meva mà dibuixant, lenta, la corba
perfecta de la teva esquena.
Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
ORIENT
Lan Tangi
Bretanya
la capital de Croàcia
no és el que et penses
l’Orient comença no a Zagreb
sinó més lluny a l’altra punta de Belgrad
al mercat vora l’autovia
davant dels blocs de pisos esquifits
com caps quadrats alçant-se cap al cel
sense esperar-ne res
a l’indret on hi ha l’açoc
ple de papers bruts
de pols i de pixum
és bonica la brutícia del món
les botzines dels camions
el perfum dels gasos cremats
benzina barata
greix de xai a dojo
i els bols de llet!
fins que sonin els platerets de circ
Europa, cal anar-se’n del teu cor
per enfilar camins de brutícia
lluny de les ciutats riques i ordenades
pastissos enfarfegosos en safata de plata
prou nata
prou llaminadures
més espècies
prou de gossets falders
són bèsties salvatges el que jo vull veure
i allunyar-me de Nis
deixar enrere Skopje
més lluny
cap a uns Balcans més amplis
bigarrats de tribus
encara més lluny
fugida dieu
però d’on?
no és més que una passejada
al final del meu jardí
el món sencer és un parany
trenqueu la finestra: era un mirall
només s’hi reflectia la vostra ombra
mireu enfora: la terra immensa
encara us creieu que sou el melic del món?
i si només en fóssiu el cul?
Tant li fa
He creuat el pont de Nantes
I el de Gàlata
Demà seré a l’altre cantó
Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
FUGIR DE CASA PATINANT
A partir d’”Interior amb dama tocant el virginal” d’Emmanuel de Witte
Anna Crowe
Escòcia
Quan vaig perdre el quart fill
l’únic que em consolava, allà ajaguda,
era mirar els braços del llum
amb les puntes girades enlaire,
igual que els brots novells del freixe
de la finestra es cargolen a l’hivern,
amb els borrons com flames negres.
Era el gest mateix de Franciscus, recordo,
després que l’oncle Willem l’estovés
per haver patinat fins a Harlingen.
Franciscus no es podia aturar,
se l’enduien el vent i el gel, va dir.
A mi, és clar, no m’ho han deixat fer mai,
però quan ell reia
jo sentia com el vent em fuetejava la galta.
El terra de casa és fred, i a vegades somio
que patino sobre les rajoles polides, de cambra en cambra.
M’emmarquen llindes successives,
una mise-en-abyme, i llavors
em desperto.
Ja serà Pentecosta quan
Bartheld torni del Caucas
amb tapissos suavíssims per a Delf o s’Hertogenbosch.
Diuen que no li donaré cap altre fill.
Ara toco sovint la courante
que tant agradava al pare.
El passatge final esclata
brillantment en mil bocins.
Però quan m’alço i abaixo la tapa
el mirall és glaçat,
la noia que vaig ser
fa temps que és sota el gel.
Traducció: Miquel Desclot, Jaume Pérez Montaner, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Mireia Porta, Dídac Pujol, Rosa Roig, Teresa Sàrries, Margarida Sugranyes i Dolors Udina
L’ànima del teixidor (Barcelona, Edicions Proa, 2000)
UN PASSEIG AMB EL MEU PARE
Anna Crowe
Escòcia
Seguiu el viarany del llenyataire
marcat a les pedres amb vermell
que serpenteja pel costat del Teix amunt
fins a l’era del carbó de llenya o sitja.
Agudes sentors de pi i alzina,
L’aire fa jocs de llum en fils d’aram
- miratge i encens que la guia no menciona;
torres i teulats de Valldemossa
bateguen en onades de música callada;
paisatge calcari, evocador, en un dia
dedicat a llegir mapes, mentre jo
rastrejo senyals i meravelles.
Mai no podràs entendre
que aquesta música tremolosa,
el seu silenci càlid i irisat,
és com les converses que no hem tingut mai.
Quan parlem, les nostres veus xerriquen
com les esquelles dels bens a les pastures seques
- una tossuderia caparruda, el xoc
d’una eterna discussió, part del paisatge.
Traducció: Miquel Desclot, Jaume Pérez Montaner, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Mireia Porta, Dídac Pujol, Rosa Roig, Teresa Sàrries, Margarida Sugranyes i Dolors Udina
L’ànima del teixidor (Barcelona, Edicions Proa, 2000)
HACÈLDAMA
Desmond Egan
Irlanda
Pots descobrir-los lligats a través
de la calçada cap a l’interior vespre
dels humans
els 350 homes de Kildare eliminats per
paisans del jutge Clinch comença a ennegrir-se
a Gibbet Rath el 1789 de gas i pols
dels habituals
els seus crits i laments encara gairebé anònims
ressonen silenciosos a través dels camps dits enguantats
com la mort de Crist a la campaneta d’hivern
d’aquells que
no puc mai passar-hi sense sentir només podien
l’olor de sang fresca ser destruint
mai veritables
espartans
i tot sovint incapaços de deixar
m’imagino res d’ells
què podria significar mateixos
ser jueu
Traducció: Dolors Udina
Poems / Poemes (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2004)
1 Hacèldama: Camp de Sang. El camp que Judes va comprar amb les trenta monedes (Fets dels Apostòls, 1; 18-19)
|
HACÈLDAMA
Desmond Egan
Irlanda
Pots descobrir-los lligats a través
de la calçada cap a l’interior vespre
dels humans
els 350 homes de Kildare eliminats per
paisans del jutge Clinch comença a ennegrir-se
a Gibbet Rath el 1789 de gas i pols
dels habituals
els seus crits i laments encara gairebé anònims
ressonen silenciosos a través dels camps dits enguantats
com la mort de Crist a la campaneta d’hivern
d’aquells que
no puc mai passar-hi sense sentir només podien
l’olor de sang fresca ser destruint
mai veritables
espartans
i tot sovint incapaços de deixar
m’imagino res d’ells
què podria significar mateixos
ser jueu
Traducció: Dolors Udina
Poems / Poemes (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2004)
1 Hacèldama: Camp de Sang. El camp que Judes va comprar amb les trenta monedes (Fets dels Apostòls, 1; 18-19)
PAISATGE EN CONSTRUCCIÓ
Xandru Fernández
Astúries
En comptes d’aquell cel, vas aixecar
un mur de rajoles i per tot l’horitzó
un fris de postals hi vas plantar amb xinxetes
contra el món i les seves grues com grisos minarets.
La tarda, després, va estavellar els vidres
que van quedar, va eixugar les teranyines,
va escombrar de sorra i pols el corral,
va deixar només el degoteig d’una aixeta rovellada
a la saleta de darrere, ni tan sols un malenconiós
soroll de balancí.
Altres tardes havien de passar, altres misèries
havien d’omplir les cambres desertes
quan al país dels noms oblidats
la terra beneís els fills del naufragi.
Amb això s’acabaven les cançons de la guerra.
Clavat a l’hivern, el teu mur creixia
amb la força d’un roser
I algú s’inventava un temps de planys.
Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
ESCRIT EN UN TOVALLÓ EN EL CHARBON
Xuan Bello
Astúries
Hi ha un carrer al cor de París travessat per somnis blaus
Com en un poema d’Apollinaire jo no sé qui somia ni tampoc el
seu secret
Només unes notes escrites al revers d’un tovalló abandonat
i aquest vi fort que prenc a la terrassa del Charbon
(fa tants anys que sembla un somni o una divagació del record
la teva mirada trobant-se amb la meva: blanca boira sobre un riu
negre)
Hi ha travessat per vianants insomnes un carrer al cor de París
dit Ménil Montant a tocar de la ciutat dels morts
Perfilat per àrabs que perden la vida en converses sense importància
mentre prenen cafè Dic al cambrer “Aquest vi és molt bo”
Ell contesta “De Bòsnia. No s’ho esperava, oi?” i es queda mirant
el carrer que puja lentament) i la lluna ara tan discreta i dic:
La ciutat és blava com un poema d’Apollinaire
Blava com la lluna al fons del vas de la nit
o una prosa de Villiers de L’Isle-Adam
Blau convencionalment blau com el verdet de l’ànsia
Que m’arrossega impur rere els teus passos ràpids i cauts
oh Mare de Déu de la Mort Traducció: Ramon Andrés, Fernando Balbuena, Jaume Subirana
Veus paral•leles: De Lliño a Taüll. Poetes asturians i catalans (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 2006)
|
|
|
|
