Poemes publicats el mes de Novembre de 2005
En aquest apartat anirem recollint els poemes que s'han anat publicant durant el mes de novembre del 2005:
Dimecres 30: Cert, clar i breu, MISHIMA (2004)
Dimarts 29: Animal d'esperances i memòria, RAIMON (2000)
Dilluns 28: Surfistes en càmera lenta, JOAN MIQUEL OLIVER (2004)
Divendres 25: Vida estel·lar, JAUME SISA (2004)
Dijous 24: Sense filtre, EDUARD CANIMAS (2004)
Dimecres 23: Visions de Johanna, BOB DYLAN (2000)
Dimarts 22: Caic, GERARD QUINTANA (2004)
Dilluns 21: Llums de colors (la flor de la consciència)ROGER MAS (1997)
Divendres 18: Primavera, MIQUEL GIL (2001)
Dijous 17: Alè, LLUIS LLACH (1986)
Dimecres 16: Que no s'apague la llum, FELIU VENTURA (2003)
Dimarts 15: Gènova per a nosaltres, PAOLO CONTE (2004)
Dilluns 14: Les cartes d'amor, ROBERTO VECCHIONI (2004)
Divendres 11: La cançó dels vells amants, JACQUES BREL (2004)
Dijous 10: A Margalida, JOAN ISAAC (1998)
Dimecres 9: Vocació de suïcida, ALBERT PLA (1989)
Dimarts 8: La terra és plana, QUIMI PORTET(2004)
Dilluns 7: Quan vivia a la ciutat dels amants, XAVIER BARÓ (2004)
Divendres 4: Es fa llarg esperar, PAU RIBA (1975)
Dijous 3: Ull d bou, ABÚS;(2004)
Dimecres 2: Branques del somni, RELK (2004)
|
Cert, clar i breu
MISHIMA
Tan cert,
tan cert com que tu i jo som altres.
Tan cert,
tan cert com que no hi ha res més.
Tan clar,
tan clar com que la nit ens espera
Tan clar,
tan clar com que no ho fa per tothom.
Tan breu,
tan breu com qui no espera resposta.
Tan breu,
tan breu com qui sap el que diu.
Ara i aquí,
T'estimo,
t'estimo,
t'estimo.
Disc:
Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa (DiscMedi, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Animal d'esperances i memòria
RAIMON
Animal d'esperances i memòria
Animal d'esperances i memòria
No he volgut ser humà d'altra manera,
No he volgut ignorar i resignar-me
A ser, poc més poc menys, com una fera.
Límits, conec molt bé tants i tants límits.
I visc pugnant contra aquests límits. Límits.
Sol i acompanyat prove de ser útil
Amb cançons d'amor, amb cancons de lluita.
Inventari incomplet de temps i vida.
Refaré aquells camins que vaig fer sol
Ara que amb tu sé que sóc més lliure.
I amb les últimes ratlles del dibuix
Miraré el mar, escoltaré els meus morts,
Ombres estimades que en mi habiten.
Negaré decepcions, continuaré esperances.
Disc:
Nova Integral (Picap, 2000)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Surfistes en càmera lenta
JOAN MIQUEL OLIVER
Surfistes en càmera lenta
lleneguen damunt s'oceà
arriben, sa platja és calenta
i amb un martini en sa mà.
Surfistes en càmera lenta
i es windsurf no és tan guai,
ses titis van loques darrere
i brillen ses cremes solars.
Surfistes en càmera lenta
i a estones van molt aviat,
esperen ses ones tuberes
o això els he sentit conversar.
Surfistes en càmera lenta
se'n van i "adéu siau"
Els hi diuen ses txurris contentes
i amb es biquinis llevats.
Surfistes, lampistes,
artistes de la mar,
surfistes, taxistes,
surfistes, dentistes,
turistes, calamars.
Es teus ulls il·luminats,
es vestit tan ben tallat,
es cabells, negres com el cel
quan està ple d'estrelles
d'hivern desfermat.
"Cariño no te diré cómo me llamo,
cariño soy tu mujer y tu eres mi amo,
cariño no te diré cómo me llamo,
(pues no lo sé)
Soy la mujer que mordió un piano".
Disc:
Surfistes en càmera lenta (Blau, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Vida estel·lar
JAUME SISA
Virtuosos i tuaregs tocant el timbal
a les portes de la catedral.
Abans no s'ensorri el cel han vingut al festival,
secretàries, nudistes i algun municipal.
La rotllana dels parats belluga i s'encén
el mirall on es mira la gent.
Cavallets i gronxadors aclareixen la foscor.
Brolla, brolla el sortidor.
La lluna en un cove si vols i no dols.
Els poetes i els forners arriben a peu
a ocupar la Central de Correus.
La duquessa i el carter ja són una sola veu,
hinduistes, flamencos i abonats del Liceu.
Els lampistes, vacil·lant amb les connexions
de neurones i revolucions.
Cavallets i gronxadors...
Teixidors republicans i el bisbe de Vic
discutint damunt d'un elefant.
Poc a poc es van obrint les consciències i les mans,
Els somnàmbuls desperten, els carrers esclatant.
Volta el carro repartint tortura d'amor
per a aquells que no en tenen mai prou.
Cavallets i gronxadors...
Un batec original s'escolta per tot,
els ciclistes travessen el foc.
Grocs, mulates i esquimals despullats de protocol
com les fades dansaires, homes, déus i animals.
A la plaça s'hi han 'juntat sublims i vulgars,
la llavor de la vida estel·lar.
Disc:
El congrés dels solitaris (DiscMedi, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Sense filtre
EDUARD CANIMAS
Després de viure sempre
a l'extraradi
Després de les galàxies
sensorials
Després de fer ciment
amb sorra i fang
Després de l'enfonsament
de parets i sostres
Després de flors i ferros
i uralites
i trossos de les nits
més divertides
de sexe i saliva
Després de xuclar-ho tot
sense filtre
Després de prendre el sol
sense pell
Després de sobreviure
a viatges de deliri
Després d'haver matat
els déus terrenals
Després de regar
jardins d'asfalt
i arrencar tots els claus
rovellats
que cremen l'estómac
Després de perseguir
ocells invisibles
Després de pujar escales
que van cap avall
Després dels dissolvents
que blanquegen neurones
Després de l'aluminosi
dels meus ossos
Després d'embriagar-me
amb tot l'aire que puc
Després de col.locar-me
amb dosis de crack
d'oxigen pur
Després de tot això
et miro
Després de tot això
som aquí!
Després de tot això
encara somio despert.
Disc:
Canimas i rebentes (Autoproduït, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Visions de Johanna
BOB DYLAN
Adaptada i interpretada per Gerard Quintana
No hi ha res com la nit per parar-te paranys quan vols calma,
asseguts aquí perduts, tot i fer el que podem per negar-ho.
L'Eloisse pren la pluja en un punt provocant els teus llavis.
I a les golfes les llums tremolant, la calefacció tus a la cambra,
l'emissora de country sonant, no hi ha res que estigui de més,
només l'Eloisse i el seu amant que s'abraçen,
i les visions de Johanna omplint el meu cap.
Al descampat on les dones juguen a fet i amagar els secrets,
les noies de nits senceres remugant la fugida del darrer tren.
I sentint el revisor encén la lot i es pregunta: qui és el més boig?
L'Eloisse esta bé més a prop, delicada s'assembla a un mirall,
però em fa veure massa clar i concís que Johanna no és aquí.
Fantasmes d'electricitat udolen en les seves faccions,
on les visions de Johanna han pres el meu lloc.
Ara el noiet perdut s'ho pren tot massa a pit,
fardant de misèria li agrada viure amb perill.
I quan em sent dir el nom d'ella em parla d'un bes de Déu per mi,
Ell té prou morro per no fotre ni brot, murmurant-li paraules d'amor
mentre jo m'espero al cantó assegut al saló.
Costa d'explicar i encara més d'acceptar-ho,
les visions de Johanna em van desvetllar fins l'alba.
A dins dels museus ens han processat l'infinit,
les veus repeteixen: així és com deu ser el paradís.
Però Mona Lisa pots veure pel seu somriure
que té el mal del blues de l'autopista.
Mira la flor vessada en el mur, dones gracioses fan estornuts
i un tio amb bigoti diu: jesús, ja m'assec, ja no puc.
Mentre del cap dels ases pengen binocles i joies,
però les visions de Johanna fan que tot sembli més cruel.
El camell parla a la comtessa que fa veure que l'escolta,
diu: digue'm qui no és un paràsit i et juro que resaré per ell.
Però com sol dir l'Eloisse: ja està tot vist, amic,
mentre es prepara per seguir.
La madona encara no és aquí, ni en el buit i corcat camerí,
deambula allà on guia el seus vestits, amb el violí se'n va pel camí.
Tot ja està pagat, deixa escrit al darrere un camió
ple de peix, fa esclatar el meu conscient.
Tocant les claus mestres i la pluja amb les harmòniques,
i les visions de Johanna ho són tot, no hi ha res més.
Disc:
Els Miralls de Dylan (Música Global, 2000)
Lletra reproduïda amb permís de l'intèrpret.
Caic
GERARD QUINTANA
Caic, a poc a poc me'n vaig
la física em captiva
i la gravetat m'inclina als teus peus
Caic, al mateix temps desfaig
els nusos que regiren
aquest fràgil equilibri meu
Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
d'aquest país d'aire
Mai, tornaré a viure mai
amb el pes que arrossega
la mentida la rutina el trist
engany, sense final jo caic
el món sencer s'estimba
contra els vidres dels meus dies, caic
M'enfonso dins l'aigua
la corrent em porta a prop
del meu país d'aire
L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys
Canto sense xarxa
salto i sempre caic
Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
del vell país d'aire
L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys
Amb l'impuls d'un instant dibuixo el meu cant
travesso els espais en blanc
La vida es desfà, arribes te'n vas
invisible en el mar dels anys
Disc:
Les claus de sal (Música Global, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Llums de colors (la flor de la consciència)
ROGER MAS
Llums de colors, estrelles al cel,
rams de flors, gerres de mel.
Fanals prohibits, músics sords,
arbres petits, negres corbs.
Gemecs i crits, peus xops,
fan les nits dels ocells morts.
Ullals sublims, una cançó,
perversos crims, mel i mató.
La son als llims, crema el carbó,
el senyal de Caïm corona el balcó.
Llums de colors, estrelles al cel,
rams de flors, gerres de mel.
Estricta demència, jo no ho crec,
sobtada incoherència, el gust del bolet.
Santa innocència, el sol solet,
aquesta és l'herència del follet.
La bogeria, experiència liminar
més aviat diria...
Ell no ho sabia, saber crepuscular,
això seria, espectacular.
Llums de colors, estrelles al cel,
rams de flors, gerres de mel.
Lluna plena, sina tendra,
estreta esquena, humida terra.
Banyada arena, pols de cendra,
fosca carena al cel s'aferra.
Coïssor i tardor, núvols freds,
claror i calor, vint-i-tres sets.
Sabó i perdó, no nego els fets,
ni sí ni no dels meus secrets.
Llums de fosfens, escales al cel,
viatges eterns, a cavall d'estels.
Màgics bolets, sagrats esperits,
revelen secrets del fons de les nits.
Proeses èpiques, terres promeses,
esfèriques, deeses esteses.
Set ètiques, 7.000 cerveses,
dones histèriques es creuen alteses.
Teixons i falcons, trons i escurçons,
ponts i pinyons, moixons i llobatons.
Tritons i pendons, coloms i gatons,
suaus petons entendreixen el fons.
Llums de fosfens, escales al cel,
viatges eterns, a cavall d'estels.
Màgics bolets, sagrats esperits,
revelen secrets del fons de les nits.
Llums de colors, estrelles al cel,
rams de flors, gerres de mel.
Tèbia saor, dolç caramel,
l'amarg sabor de l'antic saber.
Disc:
Les flors del Somni (Picap, 1997)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
|
Primavera
MIQUEL GIL
Serà el vent que fa olor a porrat
o el primer foc, que avisa de festa.
o potser siga el cor que et reventa
o l'estora de verds, que ja aplega.
I la gent al carrer:
"Que ve la primavera"
Esclat al seu pas:
Que la vida accelera.
Rotllo i canya
olora l'azahar,
pòlvora al trabuc
"Que ve la primavera"
Disc:
Orgànic (Sonifolk, 2001)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Alè
LLUIS LLACH
Ara que els meus ulls entreveuen
la serenor del meu capvespre
aprenc certesa en la veritat
que abans endevinava:
Jo només tinc un desig d'amor,
un poble i una barca.
De tants ahirs que s'esllavissen
guardo regals que ni esperava
petxines plenes de bells tresors,
dolors que em fan mestratge,
que amb avarícia d'infant voraç
aplego en l'equipatge,
però només tinc un desig d'amor,
un poble i una barca.
Desig d'amor per no perdre mai
el plaer d'enamorar-te,
un poble que em deixi compartir
la joia d'estimar-se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar-me.
Que amb això em basta
si amb mi tinc els astres,
astres càlids que em són lleials,
que de nit veig en el cel
i de dia en tots vosaltres.
I tot passant les primaveres
la vida haurà de despullar-me
d'inútils túniques per al camí que
duu cap a l'essència
on només cal un desig d'amor,
un poble i una barca...
Arribar nu de formes vanes
al gest adust que tot ho acaba,
havent entès que per tant d'amor
la fi vols amagar-me.
Llavors potser si el cos m'ho permet,
et deixaré enganyar-me.
Me n'aniré amb un desig d'amor,
un poble i una barca.
Desig d'amor per no perdre mai
el plaer d'enamorar-te,
un poble que em deixi compartir
la joia d'estimar-se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar-me.
Digueu-els-hi estrelles!
Mátia, Mátia einai t'astéria!
Chiamateli astri!
Llamadles luceros!
Kacvkib! Etoiles! Ko àbim!
Digueu-els-hi estrelles!
Disc:
Astres (CBS, 1986)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Que no s'apague la llum
FELIU VENTURA
Que no s'apague la llum
El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.
Que no s'apague la llum,
que no vacil·le mai més,
construïm un país de llums enceses.
Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.
Oblidem el passat,
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.
No podré mirar als ulls
els infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.
És humil el meu cant,
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.
Vivim, vivim sominat,
empeny fins que algun dia siga realitat.
Disc:
Barricades de paper (Propaganda pel fet, 2003)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Gènova per a nosaltres
PAOLO CONTE
Adaptada i interpretada per Joan Isaac
Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.
I, malgrat tot, en som parents, d'aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no satura i no s'encalma mai.
Gènova per a nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.
Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l'ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.
Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l'ombra dels seus armaris
guarden els Ilins amb flors de lavanda,
deixa'ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s'assemblen.
En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.
Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova...
Disc:
Joies robades (Discmedi, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'intèrpret.
Les cartes d'amor
ROBERTO VECCHIONI
Adaptada per Xevi Planas i interpretada per Joan Isaac
Fernando Pessoa va desar les ulleres
i es va adormir,
i els qui escrivien per ell
van deixar-lo sol,
finalment sol...
I així la pluja obliqua de Lisboa
el va abandonar
i finalment va parar
de fingir als fulls,
de fer mal als fulls.
I va parar d'emmascarar-se
darrere de tants noms,
oblidant Ofèlia
per buscar un sentit que no hi és
i al final demanar-li:
"Excusa'm, si t'he de deixar anar de les mans,
però jo només havia d'escriure, escriure
i escriure tan sols de mi..."
I les cartes d'amor.
les cartes d'amor
sovint només fan riure.
Les cartes d'amor
no serien d'amor
si es ens fessin riure.
També jo, fa temps,
escrivia cartes d'amor.
També jo feia riure.
Quan són plenes d'amor
certes cartes d'amor
per força ens fan somriure.
I va construir
un univers delirant sense amor
on totes les coses
estan cansades d'existir
per un profundíssim dolor.
I va oblidar que el misteri dels estels
no pertany a l'home
i es va enfonsar en la pena
d'aquell brillar inútil,
d'aquell brillar llunyà...
I va entendre tard
que en aquella aroma de tabaqueria
hi havia més vida
que en tota la seva poesia
que, en lloc de continuar turmentant-se
amb un món absurd,
només li calia tocar el cos d'una dona
o respondre a un esguard...
I escriure d'amor
i escriure d'amor,
encara que ens faci riure,
encara que quan la miris,
encara que quan la perdis
només et quedi escriure.
I no tenir cap por
I no tenir mai por
de sentir-nos ridículs.
Només aquell que no n'ha escrit,
que no ha escrit cartes d 'amor
fa realment somriure.
Les cartes d'amor,
les cartes d'amor,
d'un amor invisible.
Les cartes d'amor
que havia començat
potser sense saber-ho.
Les cartes d'amor
que havia imaginat
mai no em feien riure.
Tant de bo ara pogués,
si encara tingués temps,
tornar-ne a escriure...
Disc:
Joies robades (Discmedi, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'intèrpret.
|
La cançó dels vells amants
JACQUES BREL
Adaptada per Josep Maria Espinàs i interpretada per Joan Isaac
Al nostre cel hi ha hagut molts núvols.
Tants anys d'amor fan un empatx.
Sovint jo feia les maletes.
Sovint tu deies: "Prou; me'n vaig!"
I en aquest pis que sembla mort
ja cada moble és un record.
L'antiga llum, una ombra trista.
I ja res no s'assembla a res
quan tu has perdut el gust del bes
i jo el desig de la conquesta...
Amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor,
des del matí naixent fins al ponent,
t'estimo encara, ho saps, t'estimo.
Tu saps quins són els meus defectes
i jo conec les teves dents.
Tu em retenies dins cent trompes
i jo et perdia cent moments.
Jo vaig tenir d'altres amants.
Em feia por arribar al descans.
Em cal sentir sempre un impuls.
I finalment, i finalment,
vàrem tenir prou de talent
per fer-nos vells sense ser adults.
El pas del temps la fúria escampa
i tot té un aire molt més suau,
i per als amants la pitjor trampa
no és pas que puguin viure en pau.
És cert que ja no et veig sofrir
i jo no ploro com ahir,
i el vell misteri és mort en terra.
Però podem seguir el sol
i imaginar, com un consol,
que no ha acabat la tendra guerra¿
Disc:
Joies robades (Discmedi, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'intèrpret.
A Margalida
JOAN ISAAC
Dedicada a Margalida, amant eterna d'en Salvador Puig Antich, es trobi on es trobi
Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.
I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.
Disc:
Planeta silenci (Stres, 1998)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Vocació de suïcida
ALBERT PLA
escolliré el dia més gris
em menjaré unes sopetes d'arsènic
potser serà massa trist
pot ser i serà poder massa tètric
però és que tinc vocació de suïcida
trauré la tapa de la capseta
més peluda que mai veuré l'aranya
com escala el meu braç l'amiga estranya
com em pica i la sang que raja i que raja
i és que tinc vocació de suïcida
contra la paret tan temptadora tan dura
prendré una embranzida per esbotzar-me el cap
que s'obrirà com una pera madura
quan torni a córrer i m'hi torni a tirar
i és que tinc vocació de suïcida
i ja posats i a la desesperada
em llençaré com un boig des d'un setè pis
mig despullat i amb la pell congelada
despulladet i amb un somriure agraït
però al vol ploraré per tu
i per altres desastres que no sap ningú
segur que diran que és per cridar l'atenció
en el fons no era tant la seva vocació
Disc:
Ho sento molt (PDI, 1989)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
La terra és plana
QUIMI PORTET
La terra és plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé;
però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Jo perdo el fil i no me'n recordo,
de com et dius;
perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.
Quatre palmeres i un camell,
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
i una meuca en un carrer que crida: massa tard imbècil!
Perdo el fil i no me'n recordo,
de com et dic;
perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.
Si canta l'ànima me'n vaig,
que jo no hi faig cap falta i no sé mai què he de dir.
Vibren les musses i no hi sóc,
pallús deconstructiu, intel¿lectual carregós.
Un terapeuta de Rubí
que tracta el mal d'esquena amb infusions de comí.
Hiverns de l'hemisferi austral,
i un monjo tibetà penja una merda en un pal.
Xalets estúpids amb un gos;
pesa figues als meus somnis un turista italià.
Quatre palmeres i un camell,
semi-deús en un carrer que criden: massa lluny imbècil!
Disc:
La terra és plana (Música Global, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Quan vivia a la ciutat dels amants
XAVIER BARÓ
Quan vivia a la ciutat dels
amants
cuidava un petit jardí tancat, des d'on veia matinar
els artesans,
duent les seves obres al mercat:
vidres pintats
amb marcs d'estany,
tot decorats amb esmaltats,
que al sol lluïen com un miratge
estrany,
i jo em perdia dins
de dos realitats.
Adormit per una pedra de bruixot,
Vaig seguir una lenta processó
pel lloc conegut com "Camí
d'Escardot",
descalç, resant fins oblidar
tota oració.
Al final dels límits d'aquella
ciutat,
vaig trobar una llàntia encara
cremant,
amb un gravat que deia: " Pels qui
han fracassat"
escrit dins d'un sol que s'estava
ocultant.
Del capvespre a l'alba és quan
se sent tocar
la campana que ens crida a
començar,
i veus el llamp.
Assegut en el turó més isolat,
fascinat per l'univers que veig
al meu voltant,
sempre intacte, com tot allò
que és innat,
que et deixa una senyal quan et
passa fregant.
Oh, visions!
Llit frondós
on canten junts
tots els colors.
¡ Mou les teves ales, mou-les fortament!
Ja sigui fosca la nit o et sembli
el gran final;
vola sobre aquest món fosforescent
on sempre et trobes sol tu amb
el teu fanal.
¿És que no veus com ara brillen
els meus ulls?
¿Les flors que ja han nascut per
entre els meus esculls?
La nostàlgia em guia fins al
primer prat
on el sol transforma en llum l'or
que dorm al sembrat.
Del capvespre a l'alba és quan
se sent tocar
la campana que ens crida a
començar,
i veus el llamp.
Quan vivia a la ciutat dels amants...
Disc:
Cançons del temps de destrals (Satchmo, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
|
Es fa llarg esperar
PAU RIBA
Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
Disc:
Electròccid àccid alquimístic xoc (Movieplay, 1975)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Ull d bou
ABÚS
de Prades a Moscou
passant per Lufthansa
sense por però amb una mica de recança
d'una banda a l'altra he anat donant tombs
des del "Passadís" fins al "Sixteen tones"
carrers grisos com els de París
llàstima que al costat del Kremlin
uns avis conmemoren un perdut paradís
per un ull d bou
imagino un món nou
per on tota criatura
flota per on vol
a la ciutat del riu de l'aigua fosca,
Stalin, Lenin i Anna Krom
vodka i cervesa,
i una guerra contra el meu front
taxis que es perden,
gent al metro que dorm
rubles, euros i dòlars,
una llengua i tot es confon
llàstima que els dies passin tant de pressa
quan la rutina ha fugit
potser haguéssim parlat més estona
amb aquella noia de Vic
Disc:
Mèltic (Discmedi, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
Branques del somni
RELK
A l'Ure Comas
Arbre aturat en la boira del món.
Mires com creixen
altes les branques del meu somni
i no t'asseus en cap.
Per qui són els meus fruits?
Per qui són els meus boscos?
El meu recer, per qui?
S'han acabat els rius.
També sóc aturat davant la teva boira:
aturat al teu cos, aturat als teus somnis,
mentre em veus créixer
ja en un cel diferent del teu cel,
en una altra pregària.
Tot ho veig, ho he vist tot.
I tanmateix t'imploro
amb la mateixa força.
Però tu reposes
mentre veus créixer
altes les branques del meu somni
i no t'asseus en cap.
Disc:
Branques(Música Global, 2004)
Lletra reproduïda amb permís de l'autor.
|
|
