1r premi- La mare
Cansada de rebre tantes besades,
la mare es neteja les galtes
amb el puny menut esquitxat de perles.
La multitud li espia els ulls, el cabell,
el penjoll daurat, les fotografies.
Com un animal empresonat i ferit
contempla per darrera vegada
els dos peuets inflats al fons del taüt.
Raquel Casas Agustí
2n premi - Tots som iguals
TOTS SOM IGUALS
– Tots som iguals!,
proclama en vers – un company meu,
un xicotet – que és blanc i prim,
i que no té – cap compromís:
fill sense fills,
no ha de rentar – ni pentinar
cap nen petit. – Quan no es fa el llit
se’l troba fet: – viu amb mamà.
– Tots som iguals!,
proclama ell – quasi indignat
i és que no entén – (perquè no vol,
ni li convé) – que, com que és prim
pot córrer més – (i ho fa sovint)
que jo mateix, – que sóc ben gros.
Tots som iguals,
prô si jo sóc – un tros més llest
que aquest que dic, – no em costarà
prendre-li el pèl –
(si jo volgués, – i prou que vull).
Tots som iguals,
prô el ben plantat – lligarà més
que el mal girbat,
o aquell a qui – l’alè li put.
Tots som iguals,
diu l’europeu, – que viu més bé
que l’esquimal – o l’africà:
i no per res, – només per sort.
I si els cristians – tenen raó
(jo crec que no)
diu que el seu déu – els ha triat:
A ells només!, – el seu bon déu.
I doncs jo em crec
ben diferent: – sé que tinc sort,
perquè sóc blanc, – i català,
i, perquè sí, – no he de patir
estar arreglat – un cop al mes:
la dona, sí.
I vaig calçat, – tinc pantalons
i tres jerseis… – De calçotets
no n’hi ha cap més – al meu calaix
de vora el llit.
I és clar: tinc llit, – i a taula un plat,
i puc dormir – havent sopat.
No em puc queixar.
No com aquell – tros d’animal
que diu, cofoi: – – Tots som iguals!,
i el que vol dir – és que no cal
(perquè ell no vol)
compartir res, – donar la mà,
patir per res, – ni per ningú.
Tots som iguals!, – ja s’ho faran!
Qui no té pa – no se’l mereix,
perquè no vol – mai treballar.
I l’africà
no pot venir – al meu país:
– No és català,
el fet pasqual – no li diu res.
Això vol dir
que no té dret – a viure aquí.
I com no sap – dir en català
D’on l’home só, – home no és:
és africà.
El meu amic – diu tot cofoi:
– Tots som iguals. – Per’xò tinc dret
a reclamar – el que a mi em cal
per ser feliç, – que la llei diu
(diu ell, no jo)
que el ciutadà – té tot el dret
a ser feliç!
Pobre de mi!
Estic segur
que un català, – bon europeu,
blanc, establert, – treballador,
ben educat, – tal com sóc jo,
té tot el dret – de no tenir
amics com ell.
Lluís Hernández i Sonali
3r premi - Etern retorn
A recer de mi mateix, compto els bocins
d’un mirall que el temps eternament esmicola.
De cada bocí, mil móns neixen de nou,
que altres mil bocins al seu torn reflecteixen.
Tot es multiplica de bell nou en cada
reflex que el temps esberla i magnifica.
Repetit una i altra vegada fins a la nàusea,
cada fragment esdevé la infinita part
d’una mateixa mirada que la repetició
distorsiona com una rialla desencaixada.
Una imatge grotesca que, de tan repetida,
perd la forma i el sentit, i es torna cruel
i misteriosa com la més fosca de les nits.
I cada fragment es fragmenta més encara,
i el temps l’esmola, tenaç i punyent,
com una pedra afilada que sangglaça fins i tot
la part més pregona i remota de l’ànima.
Com un trencadís que es devora a si mateix
de bocins efímers que neixen i es desfan,
somriu atroç el mirall des d’infinits moments.
Des del passat fins al present, s’entreveuen
les mil cares d’un futur que ja ha succeït.
I mentre tot es precipita en l’eterna voràgine
del temps, compto els bocins del mirall trencat,
i en defujo el reflex com em defujo a mi mateix.
Perquè m’esguarda la Gorgona davant del mirall.
Perquè és emmirallat que “ser” esdevé “res”.
Joan Balcells i Padullès
|
|
