En el temps que va passar mentre Ulisses,
llengua i tinta de després, estàtua de marbre,
anava d'illa en vent i es feia sal del mar,
el cadell es va fer sac de venes i ossos.
No va poder contar -no en sabia-
postes de sol, ni podia tampoc
filar cabdells. Les hores que jeia
eren l'olor dels homes estranys,
les restes dels banquets,
la mà trista de la mestressa;
i no hi havia enyor, perquè la terra
era la terra, el temps no-res,
i el record una olor de boira opaca.
No hi va haver lluites. Les caceres
les va fer sol el gos seguint l'ocell,
l'insecte, la fulla que es movia,
i després va estar cansat,
i només seia al racó, i esperava.
Esperava com espera un gos,
mig adormit, sense saber a qui
o a què s'espera. I no van passar anys,
perquè el seu cor de bèstia no entenia
cap mesura: només, a poc a poc,
es va anar fent més lenta aquella tarda,
els jocs més tranquils, les olors grises.
I aquella pell que mai s'hagués cansat
de córrer sobre l'herba, de caçar,
de llepar la mà de l'amo,
molt abans que l'altre vell tornés
va anar morint, alè a alè, la mort del gos.
Però essent només ja espurna que s'apaga,
l'olor d'un sol ponent per a ell mateix,
el vell Argos jeia encara a esperar,
olorava encara l'aire buscant la mà de l'amo.
Només quan va trobar, per un moment,
un traç que donés forma al seu dibuix
de son i tardes, de terra i de batecs;
quan la mà va tornar feta sal de mar,
desfeta entre parracs i cabells blancs,
el vell gos va saber emprendre, ell també,
el llarg camí a casa.
Andreu Ballús Santacana
